'Amor que passa', l'escultura que homenatja Bécquer al Parc María Luisa
- Què és poesia?, dius mentre claves
- a la meva pupil·la la teva pupil·la blava.
- Què és poesia! I tu m'ho preguntes?
- Poesia... ets tu.
Romanticisme en estat pur? Molt possiblement.
Per això és probable que n'hagin tingut prou amb aquests simples versos per reconèixer aquest gran geni que ens hem proposat honrar avui. Lògic: és un dels seus poemes més famosos. Bé, doncs resulta que just aquest 2020 fa 150 anys de la seva mort. I si la vostra ciutat natal, Sevilla , ha decidit homenatjar-lo per totes aquestes belles paraules que ens va deixar com a herència amb rutes guiades, projeccions i lectures poètiques. Per què no fer-ho també nosaltres?
Així que des d'aquí llancem la nostra proposta: una ruta per seguir la seva estela. Posem rumb a la capital sevillana disposats a descobrir-la des d'un punt de vista molt diferent. El del Romanticisme més autèntic: amb la mirada de Gustavo Adolfo Bécquer.
EN UN CARRER DE SANT LORENÇ
Qualsevol rutilla biogràfica que es preï comença pel lloc de naixement del protagonista, això és així. Així que, amb la primera parada del nostre recorregut becquerià al cap, arribem al genuí barri de Sant Llorenç, a mig camí entre el nucli històric sevillà i el Guadalquivir.
És Sant Llorenç un veïnat de arrels castisses, cases senyorials, amplis patis plens de plantes i negocis dels de tota la vida. Els seus carrers, clapejats de placetes, esglésies i antics convents —Santa Clara i el seu espai expositiu, Santa Anna, Santa Rosalia…— mantenen en gran part l'essència d'aquells primitius edificis que van començar a aixecar-se en allò que a l'origen va ser una zona d'hortes.
Precisament al 28 del carrer Conde de Barajas, una placa deixa constància que allà va venir al món Gustavo Adolfo Bécquer. Ho va fer un dimecres, el 17 de febrer de 1836.
Bécquer va ser batejat a l'església de Sant Llorenç tot just deu dies després de néixer
D'aquella antiga casa on vivien els seus pares amb prou feines se'n conserva el llenç de la façana, però la seva memòria roman: pocs són els que no dediquen uns minuts a contemplar, amb sorpresa, l'exterior de casa natal, declarada des del 1979 monument historicoartístic.
També hi va néixer uns anys abans el seu germà, Valeriano, un dels pilars més importants a la vida del poeta. Igual que Adolfo, aquest va caure a les xarxes de l'art i va arribar a convertir-se en un respectat pintor. Molt probablement la influència li arribés del seu pare, el també pintor José Domínguez Insausti. Això de Bécquer, si t'ho estàs preguntant, venia de més antic: els germans van decidir prendre el cognom artístic dels seus antecessors, arribats a Sevilla al segle XVI des de Flandes. Els Becker.
Aprofitant que estem al barri, i després de passar per l'Església de Sant Llorenç, on Adolfo va ser batejat tot just deu dies després de néixer —i en la capella del qual es venera Jesús del Gran Poder, un dels símbols religiosos de la Setmana Santa sevillana—, arriba el torn d'un altre petit homenatge: aquesta vegada, gastro.
Perquè parlar de Sant Llorenç és parlar del mític restaurant Eslava, un dels restaurants més autèntics i carregats de sevillania. Allà, des de fa anys, despatxen una tapa que, compte, no ens hem de perdre: Un cigar per a Bécquer. I atenció, perquè aquesta delícia t'agradarà: xoco cuinat amb algues i tinta de calamar enrotllat en pasta tall que simula un d'aquells havaners que tant agradaven al poeta. Aquí va una altra picada d'ullet a l'artista.
A la catedral hi ha la capella familiar dels Bécquer, encara que el poeta no està enterrat aquí
Orfes des de ben petits, els germans van vagar de casa a casa de familiars durant uns anys, totes elles repartides pel barri. Amb les seves tietes Maria i Amparo van viure a el 37 de l'Albereda d'Hèrcules, zona que concentra des de fa dècades la vida nocturna sevillana. Admirar les enormes columnes d'Hèrcules, trobades en un temple romà del segle II al carrer Marbres, val la pena. Les figures que les coronen, del 1578, representen Hèrcules i Juli Cèsar.
DE L'ALCÀSSER AL PARC DE MARIA LUISA: UNA VIDA REPLETA D'INSPIRACIÓ
Travessem el nucli històric sevillan per saludar la imponent catedral —dins, per cert, hi ha la capella familiar dels Bécquer, encara que ni el poeta ni el seu germà estan enterrats en ella— i assolir el Real Alcázar. Mai no està de més una visita al palau reial en actiu més antic d'Europa, sobretot si, a més, va caminar en moltíssimes ocasions tot i ser nen l'escriptor: el seu oncle Joaquín, restaurador i pintor de cambra honorari d'Isabel II i dels Ducs de Montpensier, tenia el seu taller precisament allà.
Una mica més endavant, a Puerta de Jerez i al costat del Guadalquivir, arriba el torn del Palau de Sant Telmo, que va ser aixecat el 1682 per albergar la Universitat de Marejants en què va ingressar un joveníssim Bécquer per estudiar Nàutica. Estava clar que li anaven més altres tipus d'arts: allà, expliquen, va començar a coquetejar amb les paraules. Només tenia 10 anys i les muses ja el temptaven.
Bécquer passejava sent un nen pel Real Alcázar, on el seu oncle, restaurador i pintor de cambra, tenia el taller
Muses que, per cert, també tenen el seu espai a aquesta Sevilla becqueriana ia la nostra ruta. Al Parc de Maria Lluïsa porten, honrant la memòria del poeta, des de ni més ni menys que el 1911. Havien passat 40 anys de la mort de Bécquer quan els germans Álvarez Quintero van decidir que volien deixar constància de la seva admiració per ell. Què se'ls va acudir fer? Van escriure l'obra La rima eterna i la van representar per tot el món. Amb els fons recaptats i l'ajuda de donacions individuals van donar forma a aquest preciós conjunt escultòric que ocupa una de les glorietes del parc.
I què hi apareix? Doncs les muses. Tres dones esculpides de marbre blanc que simbolitzen els tres estats de l'amor: l'amor il·lusionat, l'amor posseït i l'amor perdut. També un bust de Bécquer i dues figures més en bronze: l'amor ferit i l'amor que fereix. Tot és amor aquí. En un dels banquets davant del monument ens asseiem per gaudir de la tranquil·litat que es respira en aquest veritable oasi sevillà. L'obra, per cert, va ser batejada com Amor que passa: la X rima de les Rimes de Bécquer.
I què apareix a 'Amor que passa'? Doncs les muses
SEVILLA A LA SEVA OBRA
Encara la seva vida va estar sempre plena de alts i baixos i infortunis, això no va impedir que el seu amor per les lletres el fes compondre algunes de les obres més belles de la literatura nacional. A les penúries familiars es va afegir la seva salut, que mai va ser gaire pròspera: de fet, la seva vida va acabar a les mans de la tuberculosi.
Al que mai va renunciar, com a bon autor romàntic, va anar a l'amor, encara que tampoc no li va anar gaire bé la cosa. Amb desitjos de triomfar va marxar a Madrid, on va viure el ambient bohemi de l'època, es va fer amb altres artistes i va continuar escrivint, també en publicacions dels anys. La seva vinculació amb Sevilla, però, no va faltar mai: les seves referències a la ciutat van ser sempre contínues.
Així que perseguint, per exemple, el lloc on va desenvolupar la seva famosa llegenda Maese Pérez l'organista, vam visitar el Convent de Santa Inés, al costat del carrer Doña María Coronel: allà, als peus de la nau central, es troba el famós orgue.
La Venda dels Gats —a l'avinguda Sánchez-Pizjuán—, avui un edifici abandonat, va ser l'escenari als seus textos de la llegenda d'amor tràgic entre el fill del venter i una noia jove. Molt a prop, al barri de les Golondrines —molt becquerià tot, sí—, un altre homenatge més: un monument discret a l'artista.
DE MUSEUS I PANTEONS
I mentre que el germà més petit s'encarregava de revolucionar la literatura espanyola, Valeriano, el gran, ho feia des de la pintura. Seguint els seus passos marxem fins al Museu de Belles Arts , considerada una de les pinacoteques més importants de tot Espanya.
Un cop dins caldrà aprofitar per fer una ullada a les obres de grans com Martínez Montañez, Velázquez, Zurbarán o Murillo, encara que el que és just i necessari per no desviar-nos de la ruta: entre les seves sales busquem el famós retrat que Valeriano va fer del seu germà i que es va acabar convertint, al llarg de la història, a la imatge més coneguda del poeta. Una curiositat? Durant la segona meitat del segle XX fins i tot va protagonitzar els bitllets de cent pessetes.
Coses de la vida, el retrat va ser pintat només vuit anys abans que la mort els arribés. Primer va morir el major, el 23 de setembre de 1870. Tres mesos després, la tuberculosi va acabar per endur-se Gustavo Adolfo. Tots dos van ser enterrats a Madrid, encara que el 1913 les seves restes es van traslladar a Sevilla.
I on es troben? Doncs precisament en què serà la nostra última parada: el Panteó de Sevillans Il·lustres, a l'Església de l'Anunciació —visitable sempre amb cita prèvia—. Per arribar-hi, travessem el pati de la Facultat de Belles Arts. Allà, al costat de la tomba, els amants de la seva obra deixen diàriament petits papers amb poemes. Per si la inspiració —o les muses— hi anessin.
Va ser aquest el darrer desig de Bécquer i, encara que després de mort, el va poder complir: el dia que morís volia descansar a Sevilla. A la vora del Betis.
I és aquí: convertit en una figura tan eterna com la seva pròpia obra.
Gustavo Adolfo Bécquer pintat pel seu germà Valeriano