La Costa Salvatge francesa.
“En una illa aïllada de Bretanya, a finals del segle XVIII, una pintora és obligada a fer un retrat de casaments a una jove dama”. Aquesta és la sinopsi de Retrat d'una dona en flames, de Céline Sciamma (estrena 18 d'octubre) . L'illa aïllada de Bretanya és tan protagonista com els dos protagonistes: la jove retratista i la jove retratada.
Marianne arriba a les platges d´aquesta illa arrossegant els seus materials de pintura. Allí, aïllat, troba el castell on viu Héloïse, amb la seva mare i la seva serventa. Marianne ha estat contractada per la Comtessa, la mare, per retratar en secret la seva filla. Necessiten el quadre per enviar-lo al seu promès a Milà, amb qui està obligada a casar-se després de la sobtada mort de la seva germana. Héloïse es resisteix al matrimoni a negant-se a que la pintin. Marianne comença a observar-la en secret, a prendre les mides de la cara i el cos sense paraules, sense llapis, a l'aire. Després, pinta aquests records a les nits. Quan Héloïse descobreix l'engany i el retratat, no se sent ella sobre el llenç, però accepta ara la mirada de Marianne, una mirada còmplice i col·laborativa. Una mirada apassionada i romàntica.
Héloïse i Marianne: una altra mirada.
"Retrat d´una dona en flames és el retrat d´una relació", diu Sciamma, directora francesa de culte després de la seva “trilogia d'autodescobriment”: Water Lillies, Tomboy i Girlhood. En aquest, el seu quart film, es dedica a descobrir l'altre, la identitat sexual de l'altra persona, l'amor adult, “un amor igualitari, horitzontal”, en què no hi ha ningú per sobre. No hi ha musa ni artista.
D'una brocada es carrega els estereotips de l'art patriarcal ia més recorda els historiadors d'art que al segle XVIII hi va haver moltes dones artistes. Ella mira d'una altra manera les actrius i elles la miren d'una altra manera. És també una mica una història autobiogràfica, ja que Héloïse està interpretada per la parella, l'actriu Adèle Haenel.
Penya-segats protegit a la Bretanya francesa.
Tal premissa, tal història necessitava un espai visualment impactant. Una llum natural, especial. Fins ara, encara que havia rodat històries de banlieue franceses gairebé sempre havia treballat en estudis, per Retrat d'una dona en flames volia naturalesa, el romanç entre aquestes dues dones ho demanava, ho exigia. I ho va tenir clar: l'illa aïllada de Bretanya l'havia de situar a Bretanya.
En concret, va trobar el seu racó perfecte a Saint-Pierre-Quiberon, a l'anomenada Costa Salvatge de la Bretanya franessa. “Una zona oberta al públic, però reservada i protegida, on no es pot construir”, explica Sciamma, que va guanyar al passat Festival de Cannes el premi al millor guió i la Palma d'Or Queer. “És una costa preciosa”. Molt popular a l'estiu, una destinació perfecta a la tardor.
Port Bara a Saint-Pierre-Quiberon.
Penya-segats escarpats, construccions rocoses arbitràries, un mar enrabiat, sorra groga i una llum tardorenca. Per aquests llocs passegen Héloïse i Marianne. Un paisatge nostàlgic, viscut. Un lloc d'experimentar i recordar sempre, com el romanç que viuen i Sciamma compta amb aquestes dues capes, la del present i la del record.
“Vam passar molt de temps pensant en la llum i intentant aconseguir-la”, explica Sciamma. “Amb la meva directora de fotografia, Claire Mathon, li vam donar moltes voltes, no volíem estirar referències de quadres de l'època, encara que sabíem que la gent diria que tots els plànols són com quadres. És clar, cinema i pintura estan molt relacionats i tots dos treballen amb l'enquadrament. Però volíem que simplement fos maco”.
A la tardor, aquesta costa està així de sola.
El castell també és una localització real, encara que en aquest cas el van trobar en un poble als afores de París. “És l'ajuntament, un castell de veritat, on no vam haver de tocar res, ni tan sols els colors de les parets, aquest blau, era el que hauríem volgut i així ho vam deixar”, continua la directora. “La paradoxa de compondre des de la realitat”.
Com la paradoxa que Retrat d'una dona en flames parli del present, mirant el passat. Sciamma s'ha hagut d'anar a contar una història al segle XVIII per clavar una instantània del món post-Me Too. "La pel·lícula és un producte de tot això que hem viscut i estic contenta que pugui ser coetània a aquest moviment feminista perquè un nou art pugui sorgir", diu. Des de la Costa Salvatge de Bretanya al món.
Costa Salvatge i nostàlgica.